Història de Serra Mariola

Innombrables troballes arqueològiques testimonien la presència humana en la Serra de Mariola des d'antic, principalment al sud-est de la mateixa i en les proximitats del riu Vinalopó: pintures, jaciments (neolítics, del bronze i ibèrics principalment), castells, caves, masies, forns de calç i altres construccions així ho demostren.

El poblament humà estaria molt condicionat pel clima, el relleu i l'altitud, sent la riquesa de la fauna, l'exuberància de la vegetació, però sobretot, l'abundància de l'aigua, són els elements que impulsarien als primers pobladors a assentar-se en aquestes terres.

Del període neolític trobem els jaciments del Salt a Alcoi, la cova de la Sarsa a Bocairent i la cova del Bolumini a Alfafara.

L'edat de bronze es troba representada pels poblats del queixal de Serelles i el queixal d'Agres, mentre que l'època ibèrica té en els jaciments del Alberri, Castellar i Cabeço de la Cova de Mariola els seus millors exemples.

Durant l'època musulmana la serra va estar molt poblada el que ha permès l'existència de nombroses restes com els castells de Barxell, Cocentaina, Banyeres de Mariola, Vinalopó, del Convent o la Torreta d'Agres.

En aquest paratge es troben encara restes de geleres com la Cava Arquejada. Es troba a 1.220 metres d'altitud sobre el nivell del mar, pròxim al refugi de muntanya del Montcabrer. Està excavada en gran part en la roca viva i les seues dimensions són: 14'90 metres de diàmetre i uns 12 de profunditat. En els seus murs hi ha sis accessos utilitzats tant per a la introducció com per a l'extracció de neu en forma de blocs de gel.

Amb la finalitat de conservar aquests i altres valors, la Serra de Mariola va ser declarada Parc Natural el 8 de gener de 2002, dotant-la així d'una figura de protecció especial.