El temple, d'estil romànic amb influències gòtiques, data del segle XVIII. Es troba dins de la localitat d'Alfafara i la seua visita és molt recomanable per a totes les persones que passen pel municipi.
Des de la Font Jordana, una pujada de xiprers arriba fins a aquest santuari, situat al peu de la serra d'Agullent, i on cada primer divendres de setembre centenars de persones pugen en romiatge nocturn. Edificada en el segle XVIII, l'ermita té al seu costat una casa d'exercicis, un alberg i un espai de restauració casolana. L'advocació a Sant Vicent Ferrer, tan comú en el teritorio valencià, adquireix a Agullent un significat especial, perquè no solament va visitar aquestes terres en vida, sinó que en 1600 va ser l'encarregat d'alliberar als veïns de la pesta, segons narra la tradició local.
Sòbria i discreta en el seu aspecte exterior, a l'interior el barroc valencià d'estil xorigueresc envaeix l'Altar Major. El retaule de l'“Altar de les Ànimes”, que representa el judici final, està atribuït a l'escola de Joan de Joanes. El temple, inicialment d'estil renaixentista, en el segle XVII-XVIII va adquirir l'actual aspecte barroc. En l'altra banda també trobem l'escut municipal, i en ell una agulla. Una eina que es creia donava el nom a la localitat, i que simbolitza l'artesania d'espart que es feia en aquesta població.
Les monges de clausura guarden amb recel els secrets d'aquest edifici clerical que en temps de la Guerra Civil es va convertir en asil de refugiats republicans. Aquest convent dominic és originari del segle XVI i va ser edificat a instàncies d'un matrimoni local, que està representat en el quadre de dalt del retaule de l'Altar Major. En la capella de la Mare de Déu del Rosari hi ha pintures atribuïdes a Josep Renau, pare del conegut cartellista. L'església és l'única zona visitable.
Les primeres notícies sobre els orígens de la Parròquia de San Miguel Arcàngel les trobem en el S.XIV on consta que el capellà d'Agres acudia als sínodes diocesans celebrats a València. També se sap que durant l'any 1615 es van fer obres per a pal·liar els danys patits per un gran terratrèmol. Durant el mateix segle XVII i XVIII van continuar les reformes al vell edifici, fins a tenir l'aspecte actual. Actualment, l'església continua inacabada ja que el campanar mai va ser acabat. A l'interior trobarem obres d'art de canviats de nom pintors de la zona com són Vicente Cerdà, Joan Pascual i Remigio Soler.
L'església de Sant Joan Baptista es troba al casc antic de Muro. Les festes patronals tenen l'inici i fi en ella. La Mare de Déu dels Desemparats és traslladada durant els dies festius des de la seua ermita fins a la parròquia, on roman 15 dies per a la seua veneració i adoració pels devots veïns de la localitat. Edifici d'estil renaixentista, amb una sola nau voltada, amb quatre capelles a cada costat i dues sagristies entre les quals s'alçava l'altar major. Els arcs eren de rajola i les cantonades i portada principal de pedra llaurada amb motlures. Aquell temple va estar en ús fins a la construcció de l'actual parròquia, d'estil neoclàssic, inaugurat en 1837, sent el seu arquitecte Fra Vicente Cuenca. Com a part del projecte de construcció del temple, hi havia el del retaule de l'altar major, que a més de la part destinada a la pintura havia de posseir unes figures escultòriques que rematarien el conjunt, uns àngels en la part central i estàtues d'Adán i Eva a les cantonades. La pintura del retaule es va realitzar entre els anys 1604 i 1607 sent el seu autor Jerónimo Rodríguez d'Espinosa, ajudat per Jaime Terol com a decorador. Componien el conjunt total nou taules, cinc de les quals es troben en el Museu Diocesà i es desconeix el parador de les restants. Avui dia, es troben en el Museu de la Catedral de València cinc taules que formen part del retaule major de l'antiga església de Muro. Es troben en mal estat de conservació, degut en part, a l'incendi patit al Palau Arquebisbal durant la guerra civil. La tècnica emprada pel pintor, és un tremp gras sobre taula. En l'actualitat, en el retaule apareix la Verge dels Desemparats en el centre, ja que va ser proclamada patrona de Muro el 5 de març de 1907. A banda i banda apareix el copatró Sant Roc (antigament patró la vila) i Sant Francesc de Borja. [gallery link="file" size="galeria" ids="6732,6731,6730,6733"]
Està situada en la plaça Major. La seua façana principal és d'estil barroc, es va començar a construir en 1734 i es va finalitzar l'any 1752. El seu interior té forma de creu llatina i gran part dels seus carreus formen part de l'antic temple que es trobava als peus del castell, on és l'actual Teatre Principal. La capella de la comunió es construeix amb posterioritat a l'església. Es va posar la primera pedra el 17 de juny de 1897, és d'estil bizantí i va ser inaugurada el 3 de setembre de 1899, coincidint amb les festes de la Relíquia. Durant la Guerra Civil part del campanar va ser derruït fins a la base de les campanes. En 1950 es va iniciar la seua reconstrucció, finalitzant aquesta un any després. Es va procurar que fóra igual a l'anterior, encara que l'actual és de ciment i abans tenia pedres de cadirat a les seues cantonades, tal com està la part no derruïda d'aquest. El rellotge actual es va instal·lar en 1951, després de la reconstrucció del campanar.
Encara que es desconeix la data exacta de la seua construcció, hi ha una inscripció que indica que va ser reformada l'any 1802. L'ermita forma part del segon pis d'una casa a causa del fort desnivell del sòl. La façana de l'ermita està rematada per una espadanya amb campana de planta quadrada i presidida per la imatge de la verge. El segon diumenge de maig se celebra la seua festivitat, on es canten els antics gojos dedicats a la nostra Senyora dels Desemparats. [gallery link="file" size="galeria" ids="6661,6660,6659,6658,6662"]
Aquesta església està construïda sobre l'antic castell àrab de Bekiren, i consagrada en 1516. Va ser realitzada originàriament en estil gòtic i adaptada posteriorment als gustos barrocs de l'època. En ella es reuneixen les principals característiques de l'art valencià, des del gòtic fins al segle XIX.
[gallery size="galeria" ids="6627,6630,6629,6628"]
Situada al carrer del mateix nom. La seua construcció es va realitzar sobre l'antic cementeri de la localitat. En 1984 es van dur a terme les corresponents gestions per a procedir a la recuperació de l'ermita, la qual es trobava en el Molí Sol. Es va desmuntar pedra a pedra i es va traslladar a la seua actual ubicació, al carrer Sant Jordi. El seu estil arquitectònic és el neogòtic, la planta és de nau única i rectangular amb un absis al fons amb dues vidrieres, els motius de les quals tracten el tema de Sant Jordi, Banyeres i la festa. Es tracta d'un edifici aïllat, realitzat en pedres de carreus, teulada a dues aigües d'acusada pendent, cobert amb pissarra. La façana, es troba orientada cap al nord, s'emmarca en dues pilastres amb capitells i pinacles situats a les cantonades. [gallery link="file" size="medium" ids="6716,6717,6718,6719,6720,6721,6722"]