Ruta Roja: Una cita amb la història. Itinerari per terres del Comtat

Aquest itinerari comença al Palau Comtal de Cocentaina, edifici d’estil gotic-renaixentista, construït sobre un antic edifici musulmà del s. XII. L’edifici gòtic es va construir per ordre de Roger de Llúria, primer senyor feudal de la vila, a la segona meitat del s. XII. A la segona meitat del s. XV, sent ja comtat, la família Corella, llavors propietària, va realitzar obres de reforma i ampliació de l’edifici. Aquest resulta de gran interés per la seua qualitat artística i arquitectònica, i hi destaca la capella de Sant Antoni Abad, la Sala Daurada, la torre del Paraigües i la Sala d’Ambaixadors; a més a més, a la planta baixa, s’ha adequat una sala gòtica on s’ubica la Biblioteca Pública Municipal. Iniciem la marxa per la plaça del Mercat, cercant els estrets carrerons de l’antic barri musulmà del Raval, que conserven l’encant d’un traçat de cases baixes i amuntegades, entramat laberíntic que imprimeix un caràcter molt particular a aquesta part de la població.
Continuem per la pujada a Santa Bàrbera, cap a l’empinada costera Fonda, què ens condueix en forta pendent, fins el baixador de la línia de ferrocarril Alcoi-València. Passarem pel costat de varies casetes, que van quedant a ma esquerra, i són substituïdes posteriorment per una vegetació constituïda principalment per pi blanc (Pinus halepensis), i alguns arbustos: cepell o petorrera (Erica multiflora), matapoll (Daphne gnidium) i aladern (Rhamnus alaternus), dispersos entre nombroses gramínies. Al mateix temps, a la nostra dreta, podem contemplar el majestuós Castell de Cocentaina, situat al cim de la coneguda com la penya Blanca, què ens serveix de referent al llarg de tot el camí. Arribats al baixador del tren, continuem uns 100 m fins assolir les escales que condueixen fins l’àrea recreativa de l’ermita de Santa Bàrbara (punt 1). Es tracta d’una construcció de tipus de conquesta de la segona meitat del s. III, la qual dóna nom a la zona recreativa adequada al seu voltant amb bancs, font i un parc infantil, tot en un paratge molt freqüentat per la gent de la zona, ideal per a l’esbarjo i envoltat d’una frondosa pinada.
Continuarem novament per carretera, encara que l’abandonarem en breu per a prendre una senda a la nostra dreta, molt pròxima a una torre d’electricitat. Aquesta senda, protegida amb barana de fusta en alguns trams, zigzagueja pel vessant per a guanyar el pendent sense esforç. La senda enllaça amb amb un camí de pedra que transcorre pel marge d’un conreu de secà, amb oliveres i ametlers fonamentalment, què es repeteix al llarg de tot l’itinerari, guanyant terreny a la muntanya en una pràctica heretada dels àrabs. Després el camí es bifurca, i evitant prendre el ramal de la dreta (que condueix a una propietat particular), continuarem per l’esquerre fins a trobar-nos, novament a l’esquerra, l’inici d’una senda que prenem, endinsant-nos en una zona on la vegetació es fa més densa. Hi ha exemplars joves de pi blanc (Pinus halepensis) i un boscam compost per cepell, romer (Rosmarinus officinalis), aladern i altres arbustos.
La troballa d’excrements en el camí o en les proximitats, ens dóna idea de la presència d’alguns animals, per altra part difícils de trobar, ja que es tracta d’animals salvatges que per naturalesa eviten l’ésser humà: rabosa (Vulpes vulpes), ratolí de camp (Apodemus sylvaticus), conill (Oryctolagus cuniculus), etc. resulta més fàcil observar el vol de determinades aus com el còlit negre (Oenanthe leucura), el xoriguer (Falco tinnunculus), la busquereta de cap negre (Sylvia melanocephala) i la mallerenga petita o capellanet (Parus ater). En aquest tram, la senda discorre quasi paral·lela al barranc, i segons ascendim, es fa més visible les restes de l’antiga muralla i els abrics que van servir de refugi als antics pobladors d’aquestes terres, en els vessants de la penya Blanca. Continuem pujant fins assolir una xicoteta planura on trobem un codonyer (Cydonia oblonga) i una figuera (Ficus carica), aquesta darrera molt repetida al llarg de tot el recorregut. A mesura que ascendim es fa més abundant la presència de camamirla (Santolina chamaecyparissus), rabet de gat (Sideritis sp), panical (Eryngium campestre) i ginesta (Retama sphaerocarpa).
La senda enllaça novament amb un camí de terra, el qual seguirem en sentit ascendent fins el mirador a la planície situada als peus del Castell (punt 2). Aquest es tracta en realitat d’una torre d’origen cristià de finals del s. XIII o principis del s. XIV. Es troba situada sobre les restes d’un antic castell musulmà de la Qusantaniya del s. X, de l’època califal, la qual exerciria algun control militar sobre la important ruta de les terres dels voltants, oferint al mateix temps refugi per als habitants de les alqueries properes. D’estil goticomilitar, amb elements ogivals en arcs, portes, finestres i interiors, presenta planta quadrada de 13 m de costat per 12 d’alçada, sobre un talús de carreus per tal d’adaptar-se a les irregularitats del terreny. Té dues plantes amb diverses dependències en cadascuna, un pati interior i un aljub per a l’abastiment d’aigua. Actualment restaurat, es pot accedir a l’interior si se sol·liciten les claus a l’Ajuntament de Cocentaina.
Des d’aquest mirador podem fer una ullada i contemplar la magnífica panoràmica de tota la vall i de les serres dels voltants, d’esquerra a dreta: el cim del Cerincal, l’entrada al barranc de la Quebrantà insinuant-se als seus peus, el port d’Albaida, el Benicadell, la serra de la Safor, l’embassament de Beniarrés, la serra d’Almudaina, la serra d’Aitana, la Serreta, el Carrascar de la Font Roja, els Plans i, finalment, el Pic Negre, com un esperó de pedra darrere del qual es troben les Penyes Monteses, i finalment el Montcabrer. Per a continuar, ens dirigirem en direcció a aquest penyal, amb una coloració fosca al mateix cim, possible origen del nom, oblidant el camí de l’esquerra tancat amb una cadena. Prendrem doncs el camí formigonat de la dreta i iniciem el descens, observant al davant el Pic Negre, on s’ha trobat restes d’un poblat de l’època del bronze. Caminem entre casetes, on la vegetació autòctona: cirerer de pastor (Crataegus monogyna), coscolla (Quercus coccifera), argelagues (Ulex sp), aladern (Rhamnus alaternus) i raïm de pastor o crespinell (Sedum sediforme), es barregen amb espècies ornamentals, donant-li un aspecte en ocasions exòtic.
Seguim entre bancals d’oliveres (Olea europaea) i ametlers (Amygdalus communis), amb alguns exemplars de figueres (Ficus carica) i magraners (Punica granatum), oblidant qualsevol bifurcació de camins fins trobar una senda a mà esquerra, endinsant-se en una pineda, la qual ja forma part de l’àrea recreativa de l’ermita de Sant Cristòfol (punt 3). Al final de la senda trobem un mirador, des del qual podem contemplar una bonica panoràmica del Comtat, similar a l’albirada des del mirador del Castell. Retornem sobre les nostres passes fins a unes escales de pedra que ens portaran fins els diferents serveis de què disposa l’àrea recreativa: paellers i teules rústiques, fonts, parc infantil, bar-restaurant adjacent a l’ermitori (erigit al s. XV i donant nom a l’indret), tot allò emboscat en una zona on predomina pins i acàcies (Robinia pseudoacacia), convertint aquest lloc en un paratge ideal per al descans i gaudi dels visitants.
Eixirem per la zona d’aparcament cap a la carretera, sense optar pel ramal de l’esquerra, el qual ens conduiria, seguint l’anomenada “senda ecològica de l’Asquererola” (antic projecte d’educació ambiental amb l’objectiu d’aproximar alguns aspectes de gran interés de la serra als usuaris) fins la font de les Vuit Piletes. El camí formigonat de la dreta ens portaria de nou al Castell,. Així doncs, baixarem per carretera fins passat un pont, el qual creua la via del ferrocarril, seguint un camí cap a la dreta què ens permetrà arribar en breu, travessant els carrerons del casc antic, al Palau Comtal.